Apropant la música a les persones

Des de casa II | Roser Ramos

Publicat per musicop el 02-06-20

Agafo les darreres paraules que la meva companya Montse ha escrit des de casa, i penso com n’és de senzill i complex a la vegada. El que ella escriu m’ajuda a ordenar diferents pensaments embolicats que m’han vingut aquests dies quan intentava posar negre sobre blanc. I és que així és com funcionem en aquesta casa: l’una passa l’agulla i l’altra estira el fil, i així anem teixint els nostres camins.

Aquí va la meva història… n’hi ha que quan plou estan tristes perquè no podran sortir, n’hi ha que se n’alegren perquè tenen una bona excusa per quedar-se a casa, o les que se són felices perquè sortiran a ballar sota la pluja. Hi ha les que ho viuen des de la calma perquè saben que de present només n’hi ha un i que segurament demà ja haurà tornat a canviar el temps.

I de cop arriba un dia, tant es val quin temps faci, que totes ens hem de quedar a casa.

Aquest confinament és per tant un element de canvi en la majoria de les vides però fa dies que em pregunto si aquests pronòstics que tant hem sentit de “res tornarà a ser el que era” o que “ens en sortirem”, serà també en el fet fonamental i no només en la forma.

Parteixo, evidentment que l’expressió “tot anirà bé” no ens funciona, i que ens n’hem adonat fa una bona estona. Em venen tantes i tantes situacions, però en parlaré de tres que em sento properes. Fa uns dies vaig llegir que les preses dels centres penitenciaris han tingut accés a fer algunes videotrucades en lloc de visites al locutori o de vis-a-vis, per “apaivagar” les tensions, i el focus de la notícia era l’avenç en l’eina de comunicació però no s’hi recordava que moltes d’aquestes persones ja fa anys que viuen confinades per l’Estat, en uns espais que massa sovint són insegurs i violents per la vida de les internes i les treballadores.

D’altra banda, com en una mena de cursa per posar-nos al dia amb les eines virtuals, les docents ens deixem en mans dels gegants tecnològics i no només no som capaces d’articular la crítica perquè fem el que podem per salvar el dia a dia de la comunitat educativa, sinó que a més contribuïm a crear espais educatius que es converteixen també de consum.

A més, reviso allò que m’era fonamental de l’educació: l’aprenentatge guiat pels infants, l’èmfasi en l’experimentació a través del cos i els sentits, i la construcció d’una comunitat conscient i solidària. I m’ensumo que haurem d’estar molt alerta per no girar cua [encara més].

A casa ens ha tocat això que en diuen teletreballar, el que de tota la vida se li ha dit tenir dificultats per a conciliar. No era això, companys, no era això pel que hem lluitat i seguim anhelant.
Estic segura que sabrem fer allò de no esperar a demà per a canviar el que no ens agrada de l’ahir ni l’avui. I parlant d’això…

Jo em sento tan afortunada de poder treballar al costat de les companyes amb qui sembla que hàgem estat anys preparant-nos per fer front a situacions com l’actual: juntes i separades a l’hora, des del fer de la confiança i el saber-se reconeguda i estimada.
He sentit dir a diferents psicòlegs que durant el confinament tot es fa gran i més evident, i així sento que em passa amb aquest projecte que ja fa un temps vaig triar que formés part de la meva vida, i em sento infinitament agraïda.

Em sento també privilegiada i alhora m’envaeix una gran tristesa i indignació, sabent que hi ha persones que estan patint: les que em són properes i també totes aquelles que ara ni tan sols sóc capaç d’imaginar, les que segurament sempre han patit en major mesura les ingerències del sistema.

Així que en allò fonamental trobo que no ha canviat pràcticament res.

Amb la mandra, els quilos de més de tota la resposteria casolana i l’estat d’alarma al damunt, cal tornar a les trinxeres perquè no crec que en quedi una altra!

Últimes noticies